Què és el Barça

El Barça és una entitat esportiva articulada entorn d’un equip de futbol centenari. Al llarg dels anys, el Barça s’ha consolidat com un actor ciutadà representatiu de Catalunya.

            El Futbol Club Barcelona atresora trofeus que acrediten una trajectòria esportiva brillant, en la qual excel·leixen les Copes d’Europa, rebatejades Lliga de Campions, i les lligues i copes espanyoles.

            El Barça és història i símbol. La frase “més que un club”, encunyada pel president Narcís de Carreras i difosa per Manuel Vázquez Montalbán, acredita un compromís ciutadà de defensa mol oberta del país i de la llibertat.

            Però el Barça és present. Un present curull de triomfs esportius. Un present de gestió econòmica diàfana i de ressaltar els valors del barcelonisme en el capítol social. Una gestió econòmica que no ha de ser feixuga en el capítol de grans despeses perquè és té cura de la pedrera, es valoren els jugadors fets a casa i es domina la psicologia econòmica de l’oferta i la demanda: ni es mal ven ni es mal compra, i en tots els supòsits les operacions es fan amb transparència.

            La gestió social és un dels altres havers del Futbol Club Barcelona, que és deu a una gran massa de socis i a la transversalitat i riquesa del país que representen. La gestió social que comença pel valor de les persones, molt més alt que el preu de les seves fitxes. I la gestió social culmina, en fi, en la política, on el Barça representa els que, com diu en Josep Maria Espinàs a la lletra de l’himne, hi conflueixen orígens de diferents indrets, que necessariament signifiquen diferents maneres de pensar i de votar, i la bandera que els agermana és la del Barça. Els colors blaugrana nets de marques i més quan les marques es poden veure com taques.

            He fet l’exercici mental de definir què és el Barça en positiu, en uns moments convulsos en els quals és bo saber qui som i on anem per sobre de conjuntures i pressions ambientals. Sabent estar al seu lloc és com el Barça farà el millor servei a la seva causa.

Cinc anys

La Fundació Esport i Ciutadania compleix cinc anys. El balanç de feina feta i les expectatives d'allò que es pot fer ens animen a continuar endavant.
Vàrem néixer per contribuir a emplenar el buit d'un esport que, més enllà de la competició i l'espectacle, millorés persones i societats a partir del desenvolupament dels valors més alts del civisme.
Ens inspirà la tasca i el testimoni personal de Josep Suñol, i per això hem commemorat el setanta-cinquè aniversari del seu afusellament amb dignitat: un llibre excel.lent, de Jordi Badia, un acte institucional al Parlament de Catalunya, i l'homenatge emotiu al punt on va ser executat, a la Serra de Guadarrama, el dia mateix que se'n complien els anys.
Les beques a llicenciats del periodisme que anem atorgant són també un eix de la nostra dedicació. El periodisme va ser una de les contribucions de Suñol, editor de "La Rambla", i pensem nosaltres nosaltres avui en dia, en el món de la societat de la comunicació, que els mitjans són els grans trasnmissors no només d'informació sinó també d'opinió pública. Informació i opinió de qualitat són bàsiques per a una millora en la qualitat de la ciutadania.
La relació dels nostres premiats vol ser, en fi, un exemple del model esport i ciutadania, personalitats que han treballat per un esport de qualitat i solidari, d'un esport d'élite però també de base, de comunicació entre persones i entre cultures, de pòdiums i d'equipaments. Els Premis Esport i Ciutadania a Josep Lluís Vilaseca, Albert Batlle i Andreu Mercé Varela els honoren a ells i ens honoren a nosaltres com a entitat al servei del país.
En aquest cinquè aniversari agraeixo la col.laboració desinteressada de tantes persones i entitats, perquè la Fundació Esport i Ciutadania, a dia d'avui, ha anat tirant endavant només amb l'aportació dels seus patrons i sense cap mena d'ajut institucional. Es viuen moments difícils, i nosaltres no som aliens a una crisi brutal que colpeja economies de països i economies domèstiques. Però és en aquests temps complicats en els quals és més important no ser vençuts pel desencís i per la tristesa de la manca d'expectatives. Els valors de l'esforç que defensem són aquí més que mai, la meta és al final del trajecte, no ha acabat amb ella el mal moment en la cursa de llarga distància ni el gol a un minut del final de la primera part. En cumplir cinc anys, la Fundació Esport i Ciutadania mira enrere i en veure el camí reconegut ens donem forces per tirar endavant.

Suñol, un home imprescindible

Bertolt Brecht va subscriure literàriament la teoria dels homes imprescindibles. Josep Suñol Garriga (1898-1936) era un d'ells. Rarament en tant pocs anys, una persona acumula el seu bagatge en espais tan diferents: política, societat, periodisme, esport. La Fundació Esport i Ciutadania li va retre homenatge a la Serra de Guadarrama que Brecht evoca en un poema, on fa 75 anys que el van afusellar. Un punt d'emoció va cloure les meves paraules.

La Fundació Esport i Ciutadania s'inspira en el lema de Suñol que sintetitza el bell ideari del fair-play esportiu i del respecte dels drets i els deures en l'espai públic. No estem en un bon moment, l'esdevenir conòmic trasbalsa la societat, però en un món de contrastos, fins i tot en els mals temps contemplem l'enriquidora alteritat, l'energia positiva, la bondat, en definitiva.

Podem dir satisfets, amb tota la humilitat però sense falsa modèstia, que hem contribuït a honorar la seva memòria. Vam ser al Guadarrama el dia que s'hi havia de ser; hem editat un bon llibre, "Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya", de Jordi Badia; hem difós la seva empremta i la difonem any rere any amb les beques als joves que s'inicien en el periodisme esportiu; i tancarem aquest any Suñol amb l'homenatge públic que es mereix un personatge de la seva talla. Un home d'una peça.

Josep Suñol Garriga, un home imprescindible.

Fair play's Champions

Tots els mitjans de comunicació del món s'han rendit al joc del Barça. Han lloat amb justícia un concepte espectacular del futbol, un model de jugar que podríem dir que té denominació d'origen de La Masia. Poc puc afegir a aquest capítol, més que sumar-me als elogis.
Des de la Fundació Esport i Ciutadania, jo vull parlar d'una altra cosa, de la idea que ens informa: ha estat la Champions del fair play. Al camp s'ha jugat net, poques targetes, cap brusquedat i cap bronca, i reconeixement recíproc dels valors de l'adversari, començant pels mateixos jugadors de tots dos equips. Guardiola ha tingut paraules de reconeixement pel gran Manchester United i pel seu gran entrenador. Alex Ferguson, per altra banda, ha fet honor a l'ordre llegendari dels cavallers britànics, ha estat més Sir que mai valorant l'adversari i admetent que ha guanyat el millor perquè ha jugat millor, sense encolomar la derrota a la teoria de la conspiració.
Finalment, també les afeccions han practicat l'exercici de responsabilitat del fair play. Comportament cívic i l'enriquidora corrent d'alteritat en un món en el que, cada cop més, tothom ha d'aprendre de tothom, aprofitant l'oportunitat històrica que aixó és possible com mai abans no ho havia estat. Una lliçó, en fi, d'esport i ciutadania, en el setanta-cinquè aniversari de l'assassinat del creador de l'eslògan que ens informa, Josep Suñol i Garriga, sota les armes dels escamots de la intolerància d'una guerra incivil que començava.

Amic Andreu, senyor Mercè...

La Fundació Esport i Ciutadania dóna un premi anual amb la finalitat doble, però íntimament lligada, de ressaltar els valors que posen el nom a la nostra entitat, i les dones i els homes que els encarnen, els defensen i els simbolitzen. Grans ideals per a grans persones.
Josep Suñol i Garriga va imprimir a les pàgines d'un diari, "La Rambla", el lema Esport i Ciutadania. Altres periodistes, a d'altres mitjans, han seguit alenant l'esperit tan ample que cap en aquestes dues paraules de tant camp semàntic. I avui podem dir, gràcies a tots ells, que el lema Esport i Ciutadania és un eslògan que ha entrat a la història, però que hi ha entrat ben viu.
Aquí estem, fent present, i aquí estan les nostres beques a periodistes joves, que ens asseguren una línia de continuïtat en una manera d'entendre i de fer les coses. Un esport on els adversaris són amics, on la competició és solidaritat, on es guanya però no es perd.
Andreu Mercè Varela representa aquest tarannà i engalza la història amb el present. Va tenir temps, tot i que era molt jove, de treballar al costat de Suñol, i el seu periodisme és exactament Esport i Ciutadania. No cal cap adjectiu més per qualificar-lo.
Mercé Varela és periodisme que informa però mai deforma. És periodisme que opina i valora des del respecte de les opinions i els valors dels altres; de la gran població de lectors, que abasta maneres de pensar diverses. Saber escriure des de dintre d'un mateix, però amb un destinatari que és a fora en una varietat de registres enriquidora, i que ha d'estar còmode fins i tot en el moment del màxim desacord amb allò que està llegint. Com content ha d'estar en la bellesa còmplice de la sintonia.
Perquè el fons s'espandeixi, cal la forma, i diria que calen les formes. Andreu Mercè Varela les tenia, la seva elegància personal exterior només era un reflex de la seva elegància interior, que es manifestà en plenitud en el seu periodisme elegant. Mercè Varela va ser, també periodísticament, un gentleman.
L'olimpisme és un compendi de tots aquests valors. L'olimpisme és esport en estat pur, i en la plasticitat dels esports individuals, trobem la metàfora de la superació personal. Kim Manresa, un gran periodista gràfic, va guanyar un dels seus premis Fotopress justament amb una imatge, captada a l'Estadi de Montjuic, d'un salt amb perxa en el qual l'atleta semblava que volés. Una superació personal que ens mena a millorar l'altura i el crono, i a millorar el civisme. En l'olimpisme, Andreu Mercè Varela ha tingut un dels seus tartans per deixar anar la seva excel.lència. Per tot plegat li vam atorgar el Premi Esport i Ciutadania 2011, sis dies abans de la seva mort, i el va rebre emocionat i ens va emocionar a tots els qui l'acompanyàvem. Descansi en pau.
Per a la Fundació Esport i Ciutadania és un goig i, més enllà de la fórmula tòpica, un honor, atorgar avui el premi que porta la nostra marca, que és la marca d'en Suñol i Garriga, a Andreu Mercè Varela.
Amic Andreu, senyor Mercè, et faig lliurament, doncs, del recordatori d'aquest Premi Esport i Ciutadania 2011, amb el reconeixement de la Fundació i el meu propi. I tot el nostre afecte.

Una altra manera periodística de mirar l'esport

La Fundació Esport i Ciutadania esmerça una part important del seu esforç de despesa en becar joves periodistes en una primera feina. La memòria de Josep Sunyol i Garriga, inspirador del nostre lema, ens porta a aquesta dedicació, per continuar una nissaga professional que ell va començar a "La Rambla" i que ha generat el que podríem anomenar una forma catalna de mirar l'esport, per explicar-lo, retransmetre'l i difondre'l; una manera de fer que, en línies generals, podríem resumir en el binomi d'informació i pedagogia. Aquesta manera de fer, clarament d'escola, la trobem fins i tot en les delegacions catalanes de capçaleres de fora, que sovint tenen una altra manera d'explicar i interpretar l'esport que la de les seves mateixes seus centrals.
En un blog anterior vaig parlar del paradigma d'aquest catalan-way-of-life del periodisme esportiu: Joaquim Maria Puyal.
Aquest estiu, tanmateix, ens ha permès de visualitzar l'altra manera periodística de mirar l'esport, gràcies a dos esdeveniments de gran magnitud com el Campionat Mundial de Futbol i el Tour de França, en els quals Espanya ha guanyat, en el primer cas en un esport social i en el segon en la competició individual. Aquest dos mítings esportius no ens han permès la desconnexió que permet el futbol, per sintonitzar amb les nostres retransmissions, i en seguir, doncs, les visions de Tele-cinco amb el Mundial i de la Uno i Teledeporte amb el Tour, traiem un parell de conclusions. Conclusions purament de l'àmbit mediàtic, perquè esportivament només podem pensar en l'elogi; l'elogi del bon futbol de La Roja, de l'equip, de l'entrenador, de l'esportivitat que han lluït; l'elogi d'un ciclista elegant com Contador, capaç, a la manera d'Induráin, de deixar guanyar l'adversari en l'etapa reina del Tourmalet i de ressaltar el valor de l'amistat per sobre de la competència amb el seu màxim rival, Andy Schleck.
De les retransmissions de Tele-cinco ens ha sobrat l'excedent de triomfalisme i l'excés d'una concepció d'Espanya poc respectuosa amb altres concepcions perfectament legítimes, com la que és majoritària a catalunya, segons que han demostrat el Parlament i el carrer, l'Espanya plural pel cap baix. Al costat d'aixó, una contaminació de l'estil de safareig rosa de la cadena, que per pudor ens estalviem d'entretenir-nos-hi.
Les retransmissions del Tour, d'altra banda, són llargues, d'hores, però les han d'omplir només dues persones. A diferència del futbol, que compta amb grans pools de comentaristes, el Tour se'l ventilen Carlos de Andrés i Perico Delgado. El vessant purament esportiu el cobreixen molt bé, però si afegissin un parell de comentaristes que fossin capaços de treure partit als bellíssims plans que dóna la televisió francesa, de paisatges, ciutats, monuments... Les hores no es ferien tan feixugues i els televidents, a més a més del ciclisme, podrien fer-se una idea de l'enorme patrimoni cultural, costumista, gastronòmic, enològic... que dóna de si una volta a França. Tal i com la cosa va ara, és com si la cursa tingués lloc a un velòdrom; veure la catedral d'Oloron des de tots els angles bellíssims, els castells càtars o les vinyes de Bordeus sense ni una paraula al respecte, francament -francament que ve dels francs!- feia feredat.
Des de la Fundació Esport i Ciutadania seguirem impulsant un periodisme esportiu que estigui a l'alçada d'un esport que no només és muscle, que és una trobada entre persones i cultures, i que ha de contribuir a enriquir-les.

Campions de l'esportivitat

El Barça s'ha proclamat campió de lliga per segon any consecutiu. Els seus mèrits esportius són evidents i han estat justament valorats. Des de la Fundació Esport i Ciutadania ens afegim a les merescudes felicitacions en aquest sentit, però des del nostre ideari en volem afegir una de singular i molt especial. Des dels valors del nostre ideari, que va alenar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol i Garriga, volem afegir al campionat esportiu el campionat de l'esportivitat.

El Barça ha guanyat, un cop més, amb un estil ètic i estètic. Ha respectat sempre l'adversari i l'ha enaltit, mai no l'ha criticat, i igualment ha fet amb les seves afeccions i amb els àrbitres. Els jugadors han estat sempre senyors al camp i, per sobre de tots, la lliçó permanent de l'entrenador, d'un Josep Guardiola que fins i tot guarda una elegància en el vestir que és també una forma d'educació.

En un ambient de naturalesa sotmès a pressions, caldejat permanentment, on l'exabrupte i la desqualificació són fàcils, l'entrenador del Barça, i amb els seu exemple els seus jugadors, han mantingut sempre la prudència i les formes, i això s'ha traduït també en un joc sense agressivitat i amb una rèplica d'afecció amb fair-play. Queden lluny, per fortuna, aquells anys en els quals el Barça era escridassant als camps contraris i que els cordons policials que envoltaven els seguidors als desplaçaments havien de posar-se els cascos i a vegades desembeinar les porres. Avui, aquest Barça ha merescut el respecte dels adversaris, perquè els adversaris s'han sentit respectats pels qui han sabut guanyar sense humiliar, convencents més que vencent. Avui els cordons policials fan nosa, perquè el que volen les afeccions es parlar i intercanviar-se samarretes.

Ni tan sols la gran rivalitat amb el Madrid ha trstocat aquest esquema de fair-play, respòs també amb persones que sintonitzen el mateix dial de l'esportivitat, com l'entrenador Pelegrini i el capità Casillas.

Hem vist una gran lliga, amb dos equips forassenyadament bons, amb 25 punts de diferència del segon al tercer, però també amb altres equips que han protagonitzat bon futbols, com ara el Sevilla, el València i un Athletic de Madrid que, amb un altre entrenador bon professional i senyor a la banqueta, Quique Sánchez Flores, ha aconseguit un títol europeu que se'ls resistia des de feia gairebé mig sigle. Del mateix tall és Mauricio Pocchetino, que ha evitat a l'Espanyol els tràngols habituals i ha donat a Tamudo el comiat que per la seva trajectòria mereixia al club que el va veure debutar i al qui va donar tantes tardes bones.

Ha estat, en definitiva, una lliga neta, sense bronca, jugada en bona lid, amb un capió que ha estat a l'alta alçada que els seus 98 punts li han donat al capdamunt. El futbol espanyol està d'enhorabona i en una excel.lent pole per encarar el Mundial.